letter G letter A R letter N letter a big T letter X letter A

divendres, 31 de desembre del 2010

2 0 1 1

Sperber Illustrationen
I, per sobre de tot, observa amb ulls brillants el món que t'envolta perquè els secrets més grans s'amaguen sempre en els llocs més insospitats. Aquells que no creuen en la màgia, mai la trobaran.
Roald Dahl
Per un 2011 ple de màgia
Feliç 2011

dijous, 30 de desembre del 2010

El conte de Nadal de Blackie Books per Miguel Noguera

BLACKIE BOOKS ME PIDE QUE ESCRIBA UN PUTO CUENTO DE NAVIDAD",

...A Blackie le gustaban mucho los cuentos, sobre todo los que empezaban por la letra B y acababan por la letra E... Buf, no, ¡qué asco!

...Bueno, son dos hermanos gemelos; calvos y herméticos. Solteros enmadrados, pero con la madre ya muerta. Viven de la herencia, la sorben muy poco a poco. Cuando hayan muerto, apenas habrán consumido un 3% del dinero, y el resto se lo quedará el Estado. Andan siempre juntos. Desayunan siempre en el mismo bar, en la misma mesa. Mantienen un diálogo neurótico sotto voce. No se comunican en absoluto con el entorno. Le temen a todo menos a la numismática. Se masturban y después se sienten culpables, etc. Ya entendéis el modelo, os hacéis una idea ¿no? Siempre desayunan juntos en el mismo bar, sólo se comunican entre ellos, no hablan con nadie más; pero nadie, nadie ¿eh? Todo esto lo entendéis a la perfección, ¿verdad?
Bien, pues resulta que el día de los Inocentes se presentan a desayunar con sendos muñequitos de papel adheridos a sus espaldas. Se los han pegado mutuamente, cada uno se ha creído más listo que su hermano, je je. De hecho, a través de la inocentada, han intentado establecer contacto con el mundo exterior por separado, el uno a expensas del otro. Cada muñequito, un pequeño grito de auxilio individual: “¡miradme! ¡en realidad no soy tan tonto como mi hermano!”. Claro, sino ¿a quién va dirigida esa mierda del muñequito? A todos menos al hermano, claro que sí. Es un gesto valiente, desesperado y mezquino a partes iguales. Algo propio de un pobre diablo. Un auténtico inocente.

¿Veis? Al final he terminado bajando la cabeza y he escrito un cuento de los que le gustaban a Blackie: uno que empieza por B y termina por E. “No muerdas la mano que te da de comer, Miguel”, esa podría ser la moraleja del cuento ¿no? La perrita esa diciéndome el refrán, ¿no? Blackie aconsejándome que no debo morder la mano que... Bah, paparruchas.

dimarts, 28 de desembre del 2010

Espai Verbàlia a la Fnac El Triangle amb en Màrius Serra

Aquells que sempre presumeixen que dominen els jocs de paraules, que poden amb tots els mots encreuats i que no hi ha ningú que us guanyi al Scrabble, avui dimarts 28 de desembre, dia dels Sants Innocents, tenen una cita amb Màrius Serra.
A la Secció de Llibres de Butxaca de la Fnac El Triangle hi haurà un espai Verbàlia en el qual, a partir de les cinc de la tarda, Màrius Serra s’enfrontarà a tothom que vulgui guanyar-lo en dues micropartides exprés dels Jocs Reunits Verbàlia. Oriol Comas, coautor de Verbàlia, el joc assessorarà els rivals perquè puguin derrotar Màrius Serra, i un marcador consignarà els resultats del gran repte verbívor.
D’aquesta manera, Serra i Comas proposen una manera lúdica de reivindicar la immersió lingüística, després de la “llufa” en forma de sentència del Tribunal Suprem. Tal com diuen aquest parell de verbívors, “no és pas cap innocentada que aquesta institució posi en qüestió aquest mètode fonamental per explicar la cultura catalana de finals del segle XX”.

Recital postpart a l'Eat Met

A la galeria Eat Meat de Gràcia volen acomiadar-se de l'any com els correspon: amb molta poesia, però d'aquesta que t'arriba directa al cervell i ho posa a funcionar a la recerca de noves belleses i al·legories.
El proper dijous, 30 a partir de les 21h, Joana Brabo, Sebastià Jovani acompanyaran a Riot Über Alles en aquest eclèctic i heterodox festival de poesia macarra. Irreverència, amor, humor, empatia i prendre's molt poc de debò a un mateix seran les premisses que es mantindran en escena durant el desenvolupament d'aquest espectacle signat a tres bandes…
Aquesta proposta s'emmarca dins de l'exposició Do you want total war? de Riot Über Alles. 
Font: lamono

dilluns, 27 de desembre del 2010

Recomanació: Autobiografía No autorizada vol III de Nacho Casanova


Nacho Casanova, autor de historietas e ilustrador. Agradable conversador y tergiversador de historias, segons les seves paraules, publica el tercer volum de la seva Autobiografía no autorizada.
Histories quotidianes amb grans dosi d'humor intel·ligent, ironia, i molta tendressa quan parla de la seva familia ... no us el podeu perdre. Us el recomano!

Exposició sobre Joan Salvat-Papasseit

L'Arts Santa Mònica i  la Institució de les Lletres Catalanes, amb la col·laboració d'Edicions 62 organitzen l’exposició Salvat-Papasseit poetavantguardistacatalà que es podrà veure a l'Arts Santa Mònica fins el 3 d'abril del 2011.
Salvat-Papasseit poetavantguardistacatalà planteja un recorregut cronològic que permet reconstruir de manera visual el procés que conforma la biografia vital, intel·lectual i estètica del poeta català Joan Salvat-Papasseit (1894-1924), assenyalant la seva aportació al caràcter ideològic de la primera avantguarda, literària i plàstica, a Catalunya.
L’exposició es vertebra en tres espais bàsics, a partir de la metàfora de les arquitectures simbòliques que representen l’evolució del poeta: L’Ateneu, lloc de formació i de col·lectivitat política que representa el temps del despertar de la consciència social i de la primera literatura periodística de Salvat; La Galeria, un àmbit de relació amb el món de l’art i els artistes a través de les Galeries Laietanes on treballa Salvat, espai de recepció de l’avantguarda europea; El Sanatori, darrera arquitectura del poeta relacionada amb el temps de convalescència i reclusió física i estètica.
Cinc artistes contemporanis participen d’aquest recorregut realitzant una lectura personal sobre l’obra, el pensament ideològic i les relacions culturals del poeta: Francesc Abad, Isabel Banal, Jordi Canudas, Domènec i Eloi Puig han realitzat un projecte específic per l’exposició posant de relleu la vigència i la creativitat del poeta i la seva escriptura ètica.

diumenge, 26 de desembre del 2010

Els 15 millors llibres del 2010 pels crítics de Time Out

Llibreria La Central
El 2010 ha estat força prolífic a nivell editorial, i el diari Ara ens ofereix un tast de les novel·les a les quals els crítics de Time Out han posat cinc estrelles.

1. Massa felicitat (Club Editor), d’Alice Munro: Una timonera de les lletres. Així és l’escriptora canadenca Alice Munro –mar i barca alhora–, i així ho demostra, un altre cop, en el seu darrer recull de contes, Massa felicitat, que enllesteix quan és a punt de fer vuitanta anys i després d’haver anunciat la seva retirada literària.

2. Una història avorrida (Minúscula), d'Anton Txèkhov: D’avorrida, no ho és gens, Una història avorrida d’Anton Txèkhov (1860-1904). En els sis capítols hi ha monòleg, flux de consciència mig inconscient d’un narrador que parla d’ell mateix transformant-se en personatge.

3. La maleta (LaBreu edicions), de Serguei Doblàtov: Un dia, uns treballadors d’una fàbrica de joguines de Leningrad van tenir una pensada. Van cavar un petit túnel. A continuació, van agafar óssos, tancs i excavadores de joguina, els van donar corda, i els van posar a la boca del túnel perquè ells tots sols s’escapessin.

4. La muerte del adversario (Minúscula), de Hans Keilson: Us heu parat mai a pensar si la vostra vida es podria definir a partir de l’odi que sentiu per algú? No us heu trobat mai amb persones que, en començar una conversa, es mostren amables, però que, en acabar-la, ja són estranyes o, fins i tot, odioses? Creieu que se supera mai, una pèrdua?

5. Alfabets (Edicions de 1984 / Anagrama), de Claudio Magris: Si hi ha algú que només amb un parell de paràgrafs sobre Schlegel, Turguèniev o Hoffmann aconsegueix que sortim corrents cap a la llibreria en busca d’exemplars, aquest és Claudio Magris (Trieste, 1939).

6. L'horitzó (Proa), de Patrick Modiano: Hi ha un bon grapat de coses que m’agraden d’aquest 2010. I a les llibreries s’hi poden trobar novetats d’escriptors francesos: Michon, Echenoz i Modiano, un autor de cognom italià i estil impecable que aposta per explicar històries que, en comptes d’inflar-se amb escenes, personatges i endergues, es mantenen fidels a l’essència de la narració. I aquesta essència no és una altra que la manera com ens afecta el pas del temps.

7. Els onze (Club Editor), de Pierre Michon: Els crítics literaris solvents coincideixen a situar Pierre Michon entre l’exclusiu grup dels clàssics vius. Si a aquesta dada hi afegim que l’autor ha treballat durant disset anys en Els onze, podem concloure que l’acurada traducció de David Ilig és –repic de tambors– un dels esdeveniments d’aquesta rentrée.

8. El mar de la tranquil·litat (Proa), de David Castillo: La Barcelona de Castillo és la del darrere, la que s’amaga a les visites, la que s’intenta dissimular sota la catifa, la que ja va trepitjar Juan Marsé i de la qual ell, convertit en hereu espavilat, torna a fer-ne literatura que enganxa.

9. El día del juicio (Anagrama), de Salvatore Satta: Sempre s’ha dit que ningú no mor plenament del tot mentre és recordat. I certament aquesta afirmació es podria aplicar a tots els personatges que apareixen a El día del juicio, gran novel·la pòstuma de l’escriptor i jurista Salvatore Satta.

10. Tot el que tinc ho duc al damunt (Bromera), de Herta Müller: Planta creu i planta cara. Això és el que fa, precisament, Herta Müller (Nitzkydorf, 1953) en la darrera gran novel·la, que és un deu sobre deu. Planta creu als romanesos d’origen alemany que, a les acaballes de la Segona Guerra Mundial, foren deportats en camps de concentració soviètics, i planta cara al silenci que l’autora va viure de molt a prop perquè la seva mare ho va patir en pròpia pell i li costava molt de parlar-ne.

11. Una història d'amor i censura a l'Iran (Proa), de Shahriar Mandanipour: D’entrada dir que Una història d’amor i censura a l’Iran és un joc literari magnífic, una manera original, trencadora i fascinant d’afrontar una narració d’amor que, de fet, és molt més que una simple narració d’amor.

12. Temps d'estiu (Edicions 62), de J. M. Coetzee: J. M. Coetzee (Ciutat del Cap, 1940) és un d’aquells autors que, per a delícia dels seus escassos lectors incondicionals, sap com complicar les coses.

13. Tres dones fortes (Quaderns Crema), de Marie Ndiaye: Norah, Fanta i Khady. Vet aquí tres noms que us quedaran gravats al cervell, o al cor, després de llegir Marie Ndiaye, darrer premi Goncourt. Són tres històries –lligades per un fil molt subtil– sobre tres dones amb pares, marits o germans cruels, absents o traïdors.

14. La princesa de gel (Amsterdam), de Camilla Läckberg: Camilla Läckberg es va convertir en tota una sorpresa internacional amb Les filles del fred, la seva tercera novel·la. Ara Llibres, atenta al fenomen, s’ha apressat a omplir els buits i acaba d’editar en català el debut literari de l’autora sueca, La princesa de gel.

15. Res a témer (Angle Editorial), de Julian Barnes: Si entreu en una llibreria –una llibreria com Déu mana, no un hipermercat de fastbooks– i pronuncieu, en veu alta i to lleugerament desafiant, el nom de Julian Barnes, és altament probable que alguna de les criatures que estiguin considerant una solapa –de les poesies completes de Villon, per exemple– us dirigeixi una mirada inquisitiva i, si no aneu vestits com un enquestador, mogui significativament, discreta, el dit petit.

Aquests són els 15 llibres que tenen cinc estrelles. A fora, cal destacar la llista de The New York Times, i la de The Guardian. A totes dues triomfa Jonathan Franzen i la seva novel·la Freedom, que aquí publicarà en breu Salamandra.
Font: Ara.cat

dimarts, 14 de desembre del 2010

Llibres electrònics amb disfresses de paper

Deuen ser pocs els propietaris d'un dispositiu de lectura de llibres electrònics que no hagi sentit, de boca d'alguna amistat, que per molt que avancin aquests enginys mai seran tan agradables com el paper. És possible, però es pot aconseguir que s'hi assemblin. Una galeria d'imatges a l'edició digital de la revista Wired ho demostra. Hi ha una col·lecció de carcasses que, a més de protegir el dispositiu –en aquest cas un Kindle d'Amazon– imiten les cobertes dels llibres de paper. Els internautes més bibliòfils estan d'enhorabona: poden combinar aquest invent amb els pedaços que es comercialitzen des de fa anys, i que aconsegueixen que un aparell faci olor de llibre vell. L'única fita que queda per batre és que els lectors més aficionats a les noves tecnologies puguin tenir la sensació d'estar passant pàgines.
Font: ara.cat

dilluns, 13 de desembre del 2010

III i IV edició de ReVox, noves experiències en la poesía sonora

Disseny de: Disseny d’Angel Uzkiano
projectes poètics sense títol – propost.org presenta la tercera i la quarta edició de ReVox, que tindran lloc a l’Arts Santa Mònica i La Fontana el 14 i el 15 de desembre.
ReVox és un programa regular per a la poesia sonora europea actual que des de 2009 presenta anualment dues edicions amb els autors que estan definint les noves formes de fer poesia i experimentar amb el so. És la primera vegada que el cicle es presenta també a Madrid.
El dimarts 14 a les 19.30h a l'Arts Santa Mònica actuaran el poeta i DJ brasiler establert a Berlín Ricardo Domeneck, que barreja vídeo i poesia, i el poeta i musicòleg belga Jelle Meander, que experimenta en les fronteres entre la música i la poesia. Pel que fa als autors locals, actuaran a Barcelona el poeta Albert Balasch acompanyat del guitarrista Hans Laguna.
El dimecres 15 de desembre a les 20h a l'Espai Jove La Fontana el poeta francès Anne-James Chaton presentarà al costat del músic electrònic alemany Alva Noto i el guitarrista de The Ex Andy Moor el projecte Décade, una confluència entre veu, electrònica i experimentació que es presenta per primera vegada a l’Estat espanyol i que és la proposta més destacada d’aquestes dues edicions de ReVox.

Parlem amb... Umberto Eco conversa amb Mònica Terribas

El dimecres 15 de desembre Biblioteques de Barcelona organitza una trobada entre Umberto Eco i Mònica Terribas. La conversa començarà a les 19h a la Biblioteca Jaume Fuster.
Umberto Eco (Alessandria, Itàlia, 1932) és crític literari, assagista i semiòleg de renom internacional, i actualment és titular de la càtedra de Semiòtica i director de l'Escola Superior d'Estudis Humanístics de la Universitat de Bolonya. El seu primer assaig va ser Apocalípticos e integrados i amb el pas del temps la seva labor en aquest gènere ha consolidat el seu prestigi com a destacat pensador atent a l'actualitat. El 1980 va triomfar amb El nombre de la rosa, novel·la que el va convertir en un autor molt apreciat tant per la crítica com pel gran públic.
Més endavant va publicar El péndulo de Focault, La isla del día de antes, Baudolino i La misteriosa llama de la reina Loana.
En el terreny de l'assaig i la filosofia, Umberto Eco ha escrit fonamentalment sobre semiòtica, lingüística, estètica i moralitat. La seva obra està recollida a Lumen. Ara es publica El cementerio de Praga (Lumen) / El cementiri de Praga (Rosa dels Vents).

dilluns, 6 de desembre del 2010

Paul Auster presenta Sunset Park al CCCB

CANCEL·LAT
Per més info: cccb

Fotografia de Carles Mercader (2009)

El proper dilluns 13 de desembre, Edicions 62, Anagrama i el CCCB organitzen la presentació del darrer llibre de Paul Auster, Sunset Park, que tindrà lloc al vestíbul principal del Centre a les 19.30h, en el marc de les activitats Cap al 2011 de Kosmopolis. La Festa de la Literatura Amplificada.
Acompanyat pel crític Antonio Lozano, Auster parlarà de les històries encreuades d’en Miles, un jove enigmàtic; el Bing, percussionista i creador de l’Hospital de les Coses Trencades; l’Ellen, una artista obsessionada per imatges eròtiques; i l’Alice, una estudiant a punt d’acabar la tesi. Tots ells ronden la trentena i viuen en una casa ocupada a Sunset Park.
Preu de l'entrada 3eur

dijous, 2 de desembre del 2010

Records amb llibres

Rodoreda i l'amor

L'amor és com les magnòlies: molta olor mentre són a la branca, però si les culls se't tornen negres el temps de bufar un misto. L'amor, com més lluny més bonic.
Frase del dia a Rodamots

Recomanació: La puerta de la luna d'Ana María Matute

Editorial Destino Col·leció Destino clásicos
any 2010
864 pàg.

“Pocas cosas existen tan cargadas de magia como las palabras de un cuento. Ese cuento breve, lleno de sugerencias, dueño de un extraño poder que arrebata y pone alas hacia mundos donde no existen ni el suelo ni el cielo. Los cuentos representan uno de los aspectos más inolvidables e intensos de la primera infancia. Todos los niños del mundo han escuchado cuentos. Ese cuento que no debe escribirse y lleva de voz en voz paisajes y figuras, movidos más por la imaginación del oyente que por las palabras del narrador.”
Ana María Matute. Premi Cervantes 2010

dissabte, 27 de novembre del 2010

Recomanació: Nieves de Otoño d'Irène Némirovsky

Rocío Garcia. 25/11/2010

Irène Némirovsky conoció bien la tragedia del exilio. Nacida en Kiev en una familia judía, huyeron de la revolución bolchevique y se establecieron en París, tras breves estancias en Finlandia y Suecia. Fue solo el inicio de la más absoluta de las desgracias. Deportada al campo de concentración de Auschwitz, Némirovsky fue asesinada junto a su marido Michel Epstein. Tenía 41 años. El exilio y también la barbarie nazi están en la razón de su conmovedora escritura. Por supuesto en Suite francesa, con la que 62 años después de su muerte, fue aclamada por público y crítica, pero también con Nieve en otoño, el último libro publicado ahora por Salamandra.
Nieve en otoño es un delicioso relato, en realidad su tercera novela después de David Golder y El baile, sobre el exilio y la nostalgia. Tatiana Ivanovna es una mujer ya anciana dedicada toda la vida a servir en una gran familia rusa. Es la fiel criada que, una vez la familia se ve obligada a huir por la Revolución de Octubre, ella se reúne con ellos en París. Y allí la vieja Tatiana sueña con su tierra natal y la nieve surcada por las profundas huellas de los trineos, los abetos helados y el viento. En apenas 93 páginas, la autora rusa consigue que el lector penetre en la suntuosa mansión y felicidad de la familia Karin en Surajevo, en las inmediaciones de Moscú, y en las intimidades de cada uno de sus miembros, así como en las penurias que les esperan más tarde en el pequeño y desangelado apartamento parisino. Y todo a través de la mirada limpia y generosa de esa anciana que se sentaba en la ventana a zurcir medias. Las contradicciones de la vida y su moralidad descansan en este homenaje a la sencillez y fidelidad de una exiliada.
Recomanació de Glow

Recomanació: Joan Margarit tanca un cicle amb No era lluny ni difícil


Misteriosament feliç (2008) i No era lluny ni difícil (2010)  
Edicions Proa. Col·lec. Els llibres de l'Óssa Menor
El poeta Joan Margarit ha publicat un nou poemari sota le titol de No era lluny ni difícil. Amb aquest poemari tanca el cicle poètic iniciat amb Càlcul d’estructures, Casa de Misericordia i Misteriosament feliç.
En aquest darrer poemari, Joan Margarit,  més madur, més depurat i més exacte, arriba al límit del que és pot dir d’una manera intel·ligible per il·luminar alguna veritat, convençut que la veritat ordena i, per tant, tranquil·litza. A No era lluny ni difícil tenim poemes amb títols tan expressius i tant propis del nostre poeta com “L’amor tindrà l’última paraula”, “La part més fosca del camí”, “Joves en la nit”, “Lírica dels setanta anys” o “Meditació de Vil·la Joana”. Es tracta d’un llibre sobre l’edat que parla a totes les edats, que parla de la vida, de la mort, del sexe i de com tot el que pot dinamitar els cors dels homes i les dones els pot donar també l’escalf que necessiten.

El poeta parla en aquest vídeo de No era lluny ni difícil, del qual recita un poema en aquest altre vídeo.

dijous, 18 de novembre del 2010

Bibliocabina

Fotografia: Reuters
En plena revolució del eBook, l'iPad i els telèfons inteligents, els habitants de Marton Cum Grafton (Yorkshire, Anglaterra), han convertit una antiga cabina telefònica en una biblioteca i espai de bookcrossing, es a dir d’intercanvi de llibres.
Bona iniciativa!

Poesia A Viva veu al Fantástico Club

Des d'aquest octubre, A Viva Veu i Fantástico Club col·laboren per tirar endavant Poesia A Viva Veu, un modest cicle de recitals que pretén aportar esforços i energies a la latent però viva escena poètica a Barcelona. Malgrat que tot just acaba de començar, Poesia A Viva Veu pretén, a poc a poc, organitzar diversos recitals amb l'objectiu, no només de fer abastable la veu dels poetes en general sinó, també, i en concret, d'oferir un ventall de propostes poètiques per tal de definir, lleument, una determinada via, un determinat itinerari poètic.
Fantástico Club

Cremar llibres

Allí on es cremen els llibres, s'acaba per cremar als homes.

Book Cell, construcció amb llibres de M.Kren


Book Cell de Matej Kren, és un  espai fet amb llibres, sense cap tipus d'aglomerant, utilitzat els llibres com a totxanes. L'espai, d'uns 6 metres quadrats, té dos accessos com a portes enfrontades, una passarel·la que les uneix, sòl i sostre de miralls. Els llibres que formen les parets es prolonguen d'aquesta manera fins a l'infinit gràcies als miralls, provocant una notable sensació de vertigen a qui transita per l'interior de la construcció.
Vist a: freakARQ

El Premi Herralde 2010 pel colombià Antonio Ungar

El XXVIII Premi Herralde de Novel·la 2010, convocat per l'Editorial Anagrama, ha recaigut en el colombià Antonio Ungar (Bogotà, 1974), escriptor i arquitecte de professió, per la seva novel·la Tres ataúdes blancos. Novel·la d'acció llatinoamericana, presentada sota el títol de Miranda i el pseudònim de José María Loos, Tres ataúdes blancos és un thriller d'ecos distòpics en què un personatge solitari i antisocial haurà de salvar el seu país -Miranda- del totalitarisme.

Qwerty: programa de llibres a BTV

Qwerty és el programa de llibres de BTV que presenta el David Guzman tots els dimecres a les 22.50h.
Qwerty és un programa de llibres fet des de Barcelona i pensat per als lectors barcelonins. Un espai que cada setmana aborda l'actualitat literària i les novetats editorials més interessants. Reportatges a peu de carrer, les millors llibreries, els racons més novel·lescos, les recomanacions d'un jurat especialitzat... És un magazine dinàmic, amb tota una ciutat com a plató, que captura les diferents barcelones relacionades amb el món del llibre: rutes desconegudes impregnades de ficció, la cultura gastronòmica, exposicions literàries, tendències d'aquí i de fora, o les cases particulars dels nostres escriptors.

Recomanació: El arte de Juanjo Sáez

Editorial Mondadori. Reservoir Books
259 pàg
Com a joc entre diversos gèneres narratius - assaig, autobiografia i novel·la -, Juanjo Sáez reconstrueix en el seu llibre alguns dels capítols més interessants de la Història de l'Art. I el fa a través d'una conversa imaginada amb la seva mare, creant d'aquesta manera un vincle estret amb el lector, a què invicta a reflexionar sobre algunes obres d'art i sobre la figura mateixa de l'artista. Tanmateix, no és aquest un títol acadèmic que pretengui fer càtedra, és més aviat al contrari. Amb humor i sense embuts, amb un estil còmplice i popular, Juanjo Sáez pensa en veu alta la seva visió de l'Art, i per exemplificar-la s'atura a la feina d'alguns dels creadors més representatius dels últims temps: Calder, Picasso, Warhol, Dalí i Chillida entre altres. I en un altre nivell igual de fascinant, Sáez duu a terme una comesa d'índole més sentimental: recorre les sales de museus al costat de la seva mare, rememora escenes familiars quotidianes, revisitant la seva pròpia memòria. El Arte, conversaciones imaginadas con mi madre és un llibre que no se sembla a cap altre; original, divertit i innovador, és un meravellós híbrid entre un assaig atrevit i una novel·la gràfica d'aprenentatge

dimarts, 9 de novembre del 2010

Parlem amb... Gioconda Belli

Dimarts, 9 de novembre a les 19h dins de les activitats de Parlem amb... a la Biblioteca Jaume Fuster, Gioconda Belli conversa amb Joana Bonet.
Gioconda Belli va néixer a Managua i és l'escriptora nicaragüenca més reconeguda internacionalment. Ha escrit obres de poesia i novel·la, una memòria i contes per a nens. Ha guanyat el premi de poesia de la Universidad Nacional de Nicaragua i el Premio Casa de las Américas (Cuba).
El 1988 va publicar la seva primera novel·la, La mujer habitada , guardonada amb el Premi de la Fundació de Llibreters, Bibliotecaris i Editors Alemanys i el Premi Anna Seghers de l'Acadèmia d'Arts d'Alemanya. Posteriorment, va publicar Sofía de los presagios (1990), El taller de las mariposas (1992), Waslala (1996), El país bajo mi piel (2001) i El pergamino de la seducción (2005), i l'any 2008, la novel·la El infinito en la palma de la mano, que a Espanya va guanyar el Premio Biblioteca Breve i a Mèxic, el Premio Sor Juana Inés de la Cruz.
L'autora conversarà amb Joana Bonet sobre la seva nova obra El país de las mujeres (guanyadora del premi La otra orilla 2010)

dimecres, 3 de novembre del 2010

Una imatge val més que mil paraules...

Si una imatge val més que mil paraules, aleshores quin és el valor de la paraula com a imatge?

"I moltíssimes gràcies"‏

Una bona amiga i seguidora de la Garnatxa ens fa arribar aquest escrit sobre Joan Solà.
Moltíssimes gràcies, Mireia!

"com ja deveu saber, dimecres passat va morir Joan Solà. Poques coses es poden dir que no hagueu sentit ja als telenotícies, als diaris, a la ràdio... Quant al meu record, més que un Premi d'Honor de les lletres catalanes, més que la Creu de Sant Jordi, més que un vicepresident de l'IEC, més que el continuador de l'obra de Fabra, més que l'investigador, el científic, el gramatòleg, el lingüista, el patriota compromès... més que tot això: Joan Solà va ser un d'aquells professors que donen sentit a estudiar Filologia.

Fa més de 10 anys, em va tocar el grup 1 de Llengua III. Era el grup del Solà. No vaig poder assistir a totes les classes... No recordo ara si se'm solapava amb un altra assignatura, perquè jo era una alumna molt responsable i només feia campanes de Literatura moderna... El cas és que el curs següent tenia Sintaxi I, obligatòria, dimarts i dijous de 20.00 a 21.30. Recordo que les classes estaven a petar, tot i l'horari. I recordo també que entràvem a classe amb dubtes per resoldre i en sortíem encara amb més dubtes. Sovint ens posàvem nerviosos, ens enfadàvem. A vegades, les discussions amb 2 col·legues de classe duraven fins a la boca de la L3... "Serveix per" o "serveix per a"? "Ser" o "estar" a la piscina? El cd amb preposició sí o no? Coi! Érem uns impacients i crèiem que la gramàtica era una ciència exacta... I en Solà, quan semblava oferir-nos aquella norma, aquella solució màgica que resolgués l'exercici del "Repaso de sintaxis tradicional" de l'Ignacio Bosque, que evidentment adaptàvem al català, quan semblava que es començava a veure la llum al final del túnel... Pam! Ens sortia amb una nova estructura, genuïna, que es carregava el que per un moment crèiem que corroborava la norma...

Les classes d'en Solà no eren classes habituals. Perquè pensàvem. Això ho vaig entendre anys després. Sí. Aquesta n'era la finalitat: pensar i reflexionar sobre la llengua. Obrir la ment, buscar-ne les contradiccions i les paradoxes, amb rigor, això sí. Entendre que la llengua és un cos viu i que privar-la de flexibilitat és anar-la matant a poc a poc.

L'any passat vaig poder assistir a una lliçó magistral que li van encomanar per a la cloenda del Congrés de Llengua i literatura catalanes, i ens va parlar sobre la llengua literària de Riba, en la traducció de l'Odissea... És el que tenen els genis i és el que tenia en Solà: no li interessava tan sols un aspecte o un registre de la llengua, sinó tot el conjunt... Estudiar la llengua era encarar-la des de la "lingüística més pura i la pragmàtica", que deia ell, "llengua és comunicació i bellesa"... Alguns dels que vau assistir a les seves classes també ho deveu recordar...

En fi, us remeto alguns enllaços que potser us interessen:
- El discurs al Parlament de Catalunya (llegir / veure vídeo)
- L'entrevista a "L'hora del lector"
- Els reculls dels seus articles a l'Avui:
      Parlem-ne. Converses lingüístiques. Barcelona: Proa, 1999
      Plantem cara. Barcelona: La Magrana, 2009
- I el seu darrer article a l'Avui"
 
Mireia Piró Cardoner

dimarts, 2 de novembre del 2010

Recomanació: Les Balades de François Villon

Les Balades de François Villon
Traducció d'Andreu Subirats
Editorial LaBreu Col·leció Alabatre/poesia
304 pàg.

François Villon (François de Montcorbier o François des Loges , 1431-1463 ?) és un dels grans poetes de la literatura francesa i en opinió de molts el més important del segle XV. D’obra essencialment autobiogràfica, tanmateix la seva vida se’ns presenta plena d’incerteses i llacunes fins al punt que no se sap del cert la data i el lloc de la seva mort. Les últimes notícies que se’n tenen el situen fugint de París a principis de 1463 després d’haver-se-li commutat la pena de mort a la forca per una de deu anys de desterrament. La seva obra no serà coneguda fins el 1489 quan Pierre Levet, un llibreter de París, la publicarà impresa en la que, sens dubte, serà una de les primeres grans manifestacions de l’era Gutemberg. El mite de Villon es comprèn amb escreix si llegim la seva obra bastida amb una sinceritat colpidora i una subjectivitat fora dels cànons literaris de la seva època. La franquesa i la ironia amb que escriu els poemes representa un retaule viu i força versemblant de la societat francesa i parisenca posterior a la Guerra dels Cent Anys, alhora que ens aporta una nova mirada sobre els motius de la cultura clàssica i medieval. Més que un renovador formal de la poesia del seu temps, Villon és un innovador en el tractament dels temes i es mostra descaradament original i iconoclasta respecte tota la tradicció cortesana que el precedeix. Juntament amb Cecco Angioleri i Rutebeuf, se’l considera un dels pares dels “poetes de la misèria” i un clar antecedent dels simbolistes. Rabelais va ser un dels seus primers admiradors i divulgadors, i la seva petja la trobem del cert en Théophile Gautier, Veraline, Rimbaud i Tristan Tzara, entre molts altres.

A Trenc del segle XX, amb l’aparició del cinema, la vida de Villon va ser objecte de nombroses pel·lícules i variacions sobre la seva història i el seu mite, de vegades esbiaixades i excessivament dramàtiques, molt en la corda d’altres personatges històrics garbellats pel romanticisme. Modernament, l’obra de Villon ha estat musicada i interpretada per compositors i músics, entre els quals destaquen Claude Debussy, Fabrizio de André, Georges Brassens, Ovidi Montllor o Jaume Arnella.

L’obra de Villon és essencialmemt autobiogràfica, no podem entendre-la sense la seva biografia i a la inversa, pràcticament tot el que sabem del poeta ho sabem per la seva obra. Aquesta tradicionalment s’ha dividit en quatre apartats: dos poemes llargs, les Lais (320 octosíl·labs) i el Testament (2023 versos, la majoria octosíl·labs), un conjunt de setze poemes anomenat Poésies diverses, i onze balades escrites en argot anomenades Ballades en jargon. Entre les estrofes del Testament, Villon, hi inserí també un conjunt de balades de diversa extensió i metre. L’obra que ara publica LaBreu (Alabatre/poesia) són totes les balades de Villon, que mai no havien estat traduïdes, en la seva totalitat, abans en llengua catalana. S’inclou també un aparat crític i de notes que fan més entenedora la lectura, de vegades fosca i misteriosa, sobretot en les Ballades en jargon (Balades en argot) que mai no havien estat traduïdes ni en català, ni en castellà, ni tenim coneixement que en d’altres llengües romàniques. La llengua d’aquestes últimes balades és d’una singularitat i estranyesa fora de tota convenció, ja que l’autor les escrigué en l’argot de la Coquillerie, un grup de desertors de l’exèrcit que practicava la delinqüència pels voltants de París i Dijon durant el segle XV, i no fou fins al segle XIX que, a partir d’uns documements trobats sobre el macroprocés que es realitzà sobre aquests coquillards, es van poder desxifrar aquestes balades.

La traducció l’ha realitzada el poeta Andreu Subirats (Tortosa,1968) que ja havia publicat anteriorment en la col·lecció Alabatre de poesia de LaBreu edicions el llibre L’ull entorn (2006).

Tapes Variades: Tasticontes al Centre de Barri Bac de Roda del Poblenou

El proper divendres 5 de novembre Imagina ens convida a gaudir amb elles d'una nova sessió de contes per a públic adult, un Tasticontes al Centre de Barri Bac de Roda del Poblenou.
I què és un Tasticontes? Doncs és el resultat de la unió de diversos plaers: dolçor, aromes de tardor, tacte refrescant, la visió, la música de les paraules, però sobretot, els suggeriments a la ment.
Amb Tapes Variades el gaudi passa per un toc d'ironia, unes engrunes d'humor, una mica de salseta surrealista, un pessic de sal murri. Tot de la mà de bons amics com Juan José Millás, Manuel de Pedrolo, Ramon Minoves... i altres que ens acompanyaran en una vetllada ben saborosa.
La sessió començarà a les 22h, i tindrà una durada aproximada de 50 minuts.
El preu d'entrada és de 5eur amb un tastet inclòs. 

diumenge, 31 d’octubre del 2010

Lletristes o poetes?

Aquest novembre visiten la llibreria Documenta quatre cantants, quatre llops?
Un cada dijous, a partir del dia quatre, ens recitaran les lletres de les seves cançons:  una nova intervenció en defensa de la paraula viva.

dijous, 28 d’octubre del 2010

Resta molt...

Encara que hem perdut molt, ens resta molt; i encara que
no som ara aquella força que en els vells dies
movia terra i cel, allò que som, ho som.

dimarts, 26 d’octubre del 2010

Club de Lectura 1984 a la llibreria Bertrand

Facis el que facis sempre estaràs controlat pel Gran germà, El Gran Hermano te vigila!. A qui no li sona aquesta frase? Des de l'arribada a les pantalles del reality show que va idear inicialment la televisió holandesa a ningú no li és aliena la novel·la de George Orwell, 1984, un llibre amb moltíssimes lectures i crítiques que comprèn camps com la política, filosofia, història, psicologia, sociología....etc. La llibreria Bertrand inaugura, el proper
dimarts, 2 de novembre a les 19:30, el club de lectura del mes de novembre a Barcelona amb la lectura d'aquest llibre de la mà d'Anna Fornieles.

dilluns, 25 d’octubre del 2010

La biblioteca ideal de Quim Monzó

Amb freqüència s'inclou Quim Monzó entre la nòmina d'escriptors que a les seves obres fan literatura de la literatura, és a dir, allò que en termes acadèmics es denomina metaliteratura. Tot i això, el què diferencia Monzó de molts altres és que la seva originalitat va més enllà de la simple cita o al·lusió: des dels seus primers llibres, i sempre amb la voluntat de qüestionar-se sobre la condició humana, ha sabut donar un altre pas de rosca als mites clàssics (un cavall de Troia que no aconsegueix penetrar a la ciutat), a les llegendes més conegudes (un Guillem Tell que dubta abans de disparar la poma que el seu fill té damunt el cap) o a les obres dels autors més destacats del segle XX (un escarabat que es transforma en ésser humà i tracta amb crueltat els seus antics companys animals).
També el seu estil i llenguatge, la predilecció pel gènere del conte, per no mencionar la gran ironia que planeja sobre els seus contes, tot ha rebut influència directa d'escriptors moderns de la literatura catalana (Pedrolo, Calders) i d'autors com Robert Coover, Salinger, Cortázar, Calvino, Donald Barthelme o Carver, els quals coneix millor que ningú perquè els ha traduït al català.
Amb tot, Monzó ha sabut congeniar "la literatura" a la seva literatura, d'una manera accessible per a tots els públics, amb textos que permeten diferents nivells d'interpretació, sense caure en elitismes literaris i amb el valor afegit d'una personalitat pública que no deixa indiferent ningú.

Bibliografia destacada:
Historias de cronopios y de famas de Julio Cortázar
La invención de Morel. El gran Serafín d’Adolfo Bioy Casares
Pantagruel de François Rabelais
Exercicis d'estil de Raymond Queneau
La Festa de Gerald de Robert Coover
Si una noche de invierno un viajero d’Italo Calvino
De què parlem quan parlem de l'amor de Raymond Carver
Tots els contes de Pere Calders
El padre muerto de Donald Barthelme
La metamorfosi de Franz Kafka

Recomanació: El juego del otro d'autors varis

El juego del otro de P.Auster, E.Vila-Matas, J.Echenoz, B.Gifford, P.Klee i S.Calle
Editorial Errata naturae
224 pàg.

S'han reunit en aquest llibre a quatre dels més destacats i influents escriptors vius contemporanis: Paul Auster, Enrique Vila-Matas, Barry Gifford i Jean Echenoz. I sobre què tracta aquest llibre? Sobre el plaer de la impostura, el difícil art de la imitació o la sana reinvenció del "plagi". En altres paraules, sobre l'escriptor i la seva ombra: l'impostor.
En la primera trobada, Echenoz i Vila-Matas conversen sobre aspectes de la seva creació literària amb referència a la impostura, la invenció de "jos" i l'apropiació de frases, idees i personalitats alienes.
En segon lloc s'ofereix el diari que va escriure Paul Klee en 1914 amb motiu d'un viatge a Tunísia amb un parell d'amics. Un d'ells, August Macke, va morir al cap de poc de tornar, i es sospita que el diari de Klee no compta el que realment va ocórrer. En no disposar-se de la versió contrastada del viatge, l'escriptor Barry Gifford va escriure el presumpte diari que hagués escrit Macke amb una versió diferent dels fets.
Finalment, Paul Auster i Sohpie Calle s'intercanvien personatges inspirats en l'altre en "Gotham Handbook. Nova York: instruccions d'ús", arran del personatge de María de la novel·la Leviatan d'Auster, que Calle replica en aquest text.

Com si entrés en una pàtria, sobre l'obra poètica i periodística d'en Joan Maragall

El proper 26 i 27 d'octubre el Versus Teatre presenta Com si entrés en una pàtria és un viatge a la pàtria literària i humana de Joan Maragall a partir de poemes i altres materials en prosa seleccionats dels diversos articles periodístics publicats en el Diario de Barcelona, La Reinaxença, La Veu de Catalunya, L’Avenç i Catalònia relacionant-los amb poemes des del 1898 fins al 1909, aproximadament, la seva darrera època, la més brillant i la més madura i que ens aproximen a la figura del poeta i la seva mirada sobre la pròpia escriptura, la relació Catalunya-Espanya, la Setmana Tràgica o l’execució de Ferrer i Guàrdia, entre d’altres. Com si entrés en una pàtria és un espectacle de Mireia Chalamanch i Oriol Genís

El Tradicionàrius homenatja el poeta Miguel Hernández amb 'De Miguel a Miguel'

El 30 d'octubre de 1910 va néixer a Orihuela Miguel Hernández, un dels més grans poetes del nostre temps. Cent anys després i just el dia en què va néixer, a les 21h el Teatre del Centre Artesà Tradicionàrius (CAT) porta a Barcelona l'espectacle De Miguel a Miguel.
L'espectacle és una selecció de poemes realitzada pel propi Micky Molina, on s'hi recullen obres inoblidables com Me llamo Barro, Sino Sangriento, La Canción del Esposo Soldado, Elegía a Ramón Sijé o Nanas de la Cebolla. Els versos que es desgranen sobre l'escenari s'uneixen en aquesta ocasió a la música de Luis de Arquer, piano, i Gabrielle Kaufman, violoncel, i a les coreografies de Macarena Vargas, que interpreta el paper de Josefina Manresa, l'esposa del poeta.
De Miguel a Miguel mostra l'acarnissada lluita de Miguel Hernández per la supervivència i com la seva dona Josefina Manresa encén un raig de llum enmig de tanta foscor. Ella agafa l'espectador de la mà per mostrar-li l'univers interior del qual estava fet el poeta i l'home. El mite, transforma els murs de la seva cel.la en paisatges plens de música, formes i colors, que s'obren pas a través de la seva poesia per instaurar l'amor sobre el dolor com a principi i final de totes les coses.
*Entrades amb descompte a Atrapalo.com

Tardor

autumne (m)
Etimologia — Del llatí autumnus, 'tardor'.
Tardor; estació de l'any, entre l'estiu i l'hivern, que, a l'hemisferi nord, comença el 23 de setembre, a l'equinocci de tardor, i acaba el 21 de desembre, al solstici d'hivern, i a l'hemisferi sud comença el 21 de març i acaba el 21 de juny.

És autumne. Les fulles pengen com mots ja dits
i la muntanya sembla una campana morta.
Escrivim cartes verdes damunt els cobrellits.
Som els no recollits pots de llet a la porta!

Les promeses soles, dins L’arbre de foc (1940)

Font: Rodamots