dimarts, 2 de novembre de 2010

Recomanació: Les Balades de François Villon

Les Balades de François Villon
Traducció d'Andreu Subirats
Editorial LaBreu Col·leció Alabatre/poesia
304 pàg.

François Villon (François de Montcorbier o François des Loges , 1431-1463 ?) és un dels grans poetes de la literatura francesa i en opinió de molts el més important del segle XV. D’obra essencialment autobiogràfica, tanmateix la seva vida se’ns presenta plena d’incerteses i llacunes fins al punt que no se sap del cert la data i el lloc de la seva mort. Les últimes notícies que se’n tenen el situen fugint de París a principis de 1463 després d’haver-se-li commutat la pena de mort a la forca per una de deu anys de desterrament. La seva obra no serà coneguda fins el 1489 quan Pierre Levet, un llibreter de París, la publicarà impresa en la que, sens dubte, serà una de les primeres grans manifestacions de l’era Gutemberg. El mite de Villon es comprèn amb escreix si llegim la seva obra bastida amb una sinceritat colpidora i una subjectivitat fora dels cànons literaris de la seva època. La franquesa i la ironia amb que escriu els poemes representa un retaule viu i força versemblant de la societat francesa i parisenca posterior a la Guerra dels Cent Anys, alhora que ens aporta una nova mirada sobre els motius de la cultura clàssica i medieval. Més que un renovador formal de la poesia del seu temps, Villon és un innovador en el tractament dels temes i es mostra descaradament original i iconoclasta respecte tota la tradicció cortesana que el precedeix. Juntament amb Cecco Angioleri i Rutebeuf, se’l considera un dels pares dels “poetes de la misèria” i un clar antecedent dels simbolistes. Rabelais va ser un dels seus primers admiradors i divulgadors, i la seva petja la trobem del cert en Théophile Gautier, Veraline, Rimbaud i Tristan Tzara, entre molts altres.

A Trenc del segle XX, amb l’aparició del cinema, la vida de Villon va ser objecte de nombroses pel·lícules i variacions sobre la seva història i el seu mite, de vegades esbiaixades i excessivament dramàtiques, molt en la corda d’altres personatges històrics garbellats pel romanticisme. Modernament, l’obra de Villon ha estat musicada i interpretada per compositors i músics, entre els quals destaquen Claude Debussy, Fabrizio de André, Georges Brassens, Ovidi Montllor o Jaume Arnella.

L’obra de Villon és essencialmemt autobiogràfica, no podem entendre-la sense la seva biografia i a la inversa, pràcticament tot el que sabem del poeta ho sabem per la seva obra. Aquesta tradicionalment s’ha dividit en quatre apartats: dos poemes llargs, les Lais (320 octosíl·labs) i el Testament (2023 versos, la majoria octosíl·labs), un conjunt de setze poemes anomenat Poésies diverses, i onze balades escrites en argot anomenades Ballades en jargon. Entre les estrofes del Testament, Villon, hi inserí també un conjunt de balades de diversa extensió i metre. L’obra que ara publica LaBreu (Alabatre/poesia) són totes les balades de Villon, que mai no havien estat traduïdes, en la seva totalitat, abans en llengua catalana. S’inclou també un aparat crític i de notes que fan més entenedora la lectura, de vegades fosca i misteriosa, sobretot en les Ballades en jargon (Balades en argot) que mai no havien estat traduïdes ni en català, ni en castellà, ni tenim coneixement que en d’altres llengües romàniques. La llengua d’aquestes últimes balades és d’una singularitat i estranyesa fora de tota convenció, ja que l’autor les escrigué en l’argot de la Coquillerie, un grup de desertors de l’exèrcit que practicava la delinqüència pels voltants de París i Dijon durant el segle XV, i no fou fins al segle XIX que, a partir d’uns documements trobats sobre el macroprocés que es realitzà sobre aquests coquillards, es van poder desxifrar aquestes balades.

La traducció l’ha realitzada el poeta Andreu Subirats (Tortosa,1968) que ja havia publicat anteriorment en la col·lecció Alabatre de poesia de LaBreu edicions el llibre L’ull entorn (2006).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada