Més Pynchon...
Article d'en Jordi Nopca, publicat a TimeOut Barcelona, sobre en Tomas Pynchon
El primer autor català en qui vam pensar a l’hora d’emprendre l’expedició pynchoniana va ser el verbívor per excel·lència de les nostres lletres, Màrius Serra. Li vam trucar, però Serra –que no tenia els deures fets– ens va remetre a Jordi Puntí, a qui també vam trucar, i ens va enviar a Màrius Serra... i a Quim Monzó. És ben sabuda la poca disposició monzoniana a parlar d’autors (li agradin o no). Vam agafar la capa, l’escut i l’espasa i el vam anar a buscar a la biblioteca Jaume Fuster, a la inauguració de l’exposició commemorativa dels 30 anys de Quaderns Crema. Després de comentar-nos que Private li havia enviat un lot de revistes (categoria +18) en senyal d’agraïment per l’exposició al Santa Mònica, Monzó ens va dir: “De la colla de postmoderns americans, Pynchon és el que porto menys llegit. Això vol dir que no en tinc cap teoria...” Després d’una petita pausa, ens va recomanar que parléssim amb en Puntí. Amb el cercle tancat (Serra-Puntí-Monzó-Puntí-Serra) vam seguir buscant nous lectors de Pynchon. Sergi Pàmies va desaparèixer just abans que el poguéssim atacar. Jonathan Littell –al·lèrgic als mitjans de comunicació– no va tenir tanta sort: el vam arraconar contra l’única paret vermella de la sala. “Esclar que he llegit Pynchon!”, va afirmar abans de dir-nos que el que més li interessava de la seva obra és “com pinta i representa els temes –els temes en sí no tant–”. Jaume Vallcorba va aparèixer al moment just (abans que Littell ens convertís en pasta de paper): “Cal tenir en compte que és un autor extremadament minoritari”. (...)
Font: Cactus
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada