Recomanació: Nieves de Otoño d'Irène Némirovsky

La nostalgia de Némirovsky

Rocío Garcia. 25/11/2010

Irène Némirovsky conoció bien la tragedia del exilio. Nacida en Kiev en una familia judía, huyeron de la revolución bolchevique y se establecieron en París, tras breves estancias en Finlandia y Suecia. Fue solo el inicio de la más absoluta de las desgracias. Deportada al campo de concentración de Auschwitz, Némirovsky fue asesinada junto a su marido Michel Epstein. Tenía 41 años. El exilio y también la barbarie nazi están en la razón de su conmovedora escritura. Por supuesto en Suite francesa, con la que 62 años después de su muerte, fue aclamada por público y crítica, pero también con Nieve en otoño, el último libro publicado ahora por Salamandra.

Nieve en otoño es un delicioso relato, en realidad su tercera novela después de David Golder y El baile, sobre el exilio y la nostalgia. Tatiana Ivanovna es una mujer ya anciana dedicada toda la vida a servir en una gran familia rusa. Es la fiel criada que, una vez la familia se ve obligada a huir por la Revolución de Octubre, ella se reúne con ellos en París. Y allí la vieja Tatiana sueña con su tierra natal y la nieve surcada por las profundas huellas de los trineos, los abetos helados y el viento. En apenas 93 páginas, la autora rusa consigue que el lector penetre en la suntuosa mansión y felicidad de la familia Karin en Surajevo, en las inmediaciones de Moscú, y en las intimidades de cada uno de sus miembros, así como en las penurias que les esperan más tarde en el pequeño y desangelado apartamento parisino. Y todo a través de la mirada limpia y generosa de esa anciana que se sentaba en la ventana a zurcir medias. Las contradicciones de la vida y su moralidad descansan en este homenaje a la sencillez y fidelidad de una exiliada.

Font: Papeles Perdidos

Recomanació de Glow

Recomanació: Joan Margarit tanca un cicle amb No era lluny ni difícil

Càlcul d'estructures (2005); Casa de Misericòrdia (2007)

Misteriosament feliç (2008) i No era lluny ni difícil (2010)  

de Joan Margarit

Edicions Proa. Col·lec. Els llibres de l'Óssa Menor

El poeta Joan Margarit ha publicat un nou poemari sota le titol de No era lluny ni difícil. Amb aquest poemari tanca el cicle poètic iniciat amb Càlcul d’estructures, Casa de Misericordia i Misteriosament feliç.

En aquest darrer poemari, Joan Margarit,  més madur, més depurat i més exacte, arriba al límit del que és pot dir d’una manera intel·ligible per il·luminar alguna veritat, convençut que la veritat ordena i, per tant, tranquil·litza. A No era lluny ni difícil tenim poemes amb títols tan expressius i tant propis del nostre poeta com “L’amor tindrà l’última paraula”, “La part més fosca del camí”, “Joves en la nit”, “Lírica dels setanta anys” o “Meditació de Vil·la Joana”. Es tracta d’un llibre sobre l’edat que parla a totes les edats, que parla de la vida, de la mort, del sexe i de com tot el que pot dinamitar els cors dels homes i les dones els pot donar també l’escalf que necessiten.

El poeta parla en aquest vídeo de No era lluny ni difícil, del qual recita un poema en aquest altre vídeo.

Bibliocabina

Fotografia: Reuters

En plena revolució del eBook, l'iPad i els telèfons inteligents, els habitants de Marton Cum Grafton (Yorkshire, Anglaterra), han convertit una antiga cabina telefònica en una biblioteca i espai de bookcrossing, es a dir d’intercanvi de llibres.

Bona iniciativa!

Vist a: Frikitecaris

Poesia A Viva veu al Fantástico Club

Des d'aquest octubre, A Viva Veu i Fantástico Club col·laboren per tirar endavant Poesia A Viva Veu, un modest cicle de recitals que pretén aportar esforços i energies a la latent però viva escena poètica a Barcelona. Malgrat que tot just acaba de començar, Poesia A Viva Veu pretén, a poc a poc, organitzar diversos recitals amb l'objectiu, no només de fer abastable la veu dels poetes en general sinó, també, i en concret, d'oferir un ventall de propostes poètiques per tal de definir, lleument, una determinada via, un determinat itinerari poètic.

Fantástico Club

Ptge Escudellers, 3. Barcelona

Cremar llibres

Allí on es cremen els llibres, s'acaba per cremar als homes.

Heinrich Heine

Book Cell, construcció amb llibres de M.Kren

Book Cell de Matej Kren, és un  espai fet amb llibres, sense cap tipus d'aglomerant, utilitzat els llibres com a totxanes. L'espai, d'uns 6 metres quadrats, té dos accessos com a portes enfrontades, una passarel·la que les uneix, sòl i sostre de miralls. Els llibres que formen les parets es prolonguen d'aquesta manera fins a l'infinit gràcies als miralls, provocant una notable sensació de vertigen a qui transita per l'interior de la construcció.

Vist a: freakARQ

El Premi Herralde 2010 pel colombià Antonio Ungar

El XXVIII Premi Herralde de Novel·la 2010, convocat per l'Editorial Anagrama, ha recaigut en el colombià Antonio Ungar (Bogotà, 1974), escriptor i arquitecte de professió, per la seva novel·la Tres ataúdes blancos. Novel·la d'acció llatinoamericana, presentada sota el títol de Miranda i el pseudònim de José María Loos, Tres ataúdes blancos és un thriller d'ecos distòpics en què un personatge solitari i antisocial haurà de salvar el seu país -Miranda- del totalitarisme.

Qwerty: programa de llibres a BTV

Qwerty és el programa de llibres de BTV que presenta el David Guzman tots els dimecres a les 22.50h.

Qwerty és un programa de llibres fet des de Barcelona i pensat per als lectors barcelonins. Un espai que cada setmana aborda l'actualitat literària i les novetats editorials més interessants. Reportatges a peu de carrer, les millors llibreries, els racons més novel·lescos, les recomanacions d'un jurat especialitzat... És un magazine dinàmic, amb tota una ciutat com a plató, que captura les diferents barcelones relacionades amb el món del llibre: rutes desconegudes impregnades de ficció, la cultura gastronòmica, exposicions literàries, tendències d'aquí i de fora, o les cases particulars dels nostres escriptors.

Recomanació: El arte de Juanjo Sáez

El Arte: conversaciones imaginarias con mi madre de Juanjo Sáez

Editorial Mondadori. Reservoir Books

259 pàg

Com a joc entre diversos gèneres narratius - assaig, autobiografia i novel·la -, Juanjo Sáez reconstrueix en el seu llibre alguns dels capítols més interessants de la Història de l'Art. I el fa a través d'una conversa imaginada amb la seva mare, creant d'aquesta manera un vincle estret amb el lector, a què invicta a reflexionar sobre algunes obres d'art i sobre la figura mateixa de l'artista. Tanmateix, no és aquest un títol acadèmic que pretengui fer càtedra, és més aviat al contrari. Amb humor i sense embuts, amb un estil còmplice i popular, Juanjo Sáez pensa en veu alta la seva visió de l'Art, i per exemplificar-la s'atura a la feina d'alguns dels creadors més representatius dels últims temps: Calder, Picasso, Warhol, Dalí i Chillida entre altres. I en un altre nivell igual de fascinant, Sáez duu a terme una comesa d'índole més sentimental: recorre les sales de museus al costat de la seva mare, rememora escenes familiars quotidianes, revisitant la seva pròpia memòria. El Arte, conversaciones imaginadas con mi madre és un llibre que no se sembla a cap altre; original, divertit i innovador, és un meravellós híbrid entre un assaig atrevit i una novel·la gràfica d'aprenentatge

Parlem amb... Gioconda Belli

Dimarts, 9 de novembre a les 19h dins de les activitats de Parlem amb... a la Biblioteca Jaume Fuster, Gioconda Belli conversa amb Joana Bonet.

Gioconda Belli va néixer a Managua i és l'escriptora nicaragüenca més reconeguda internacionalment. Ha escrit obres de poesia i novel·la, una memòria i contes per a nens. Ha guanyat el premi de poesia de la Universidad Nacional de Nicaragua i el Premio Casa de las Américas (Cuba).

El 1988 va publicar la seva primera novel·la, La mujer habitada , guardonada amb el Premi de la Fundació de Llibreters, Bibliotecaris i Editors Alemanys i el Premi Anna Seghers de l'Acadèmia d'Arts d'Alemanya. Posteriorment, va publicar Sofía de los presagios (1990), El taller de las mariposas (1992), Waslala (1996), El país bajo mi piel (2001) i El pergamino de la seducción (2005), i l'any 2008, la novel·la El infinito en la palma de la mano, que a Espanya va guanyar el Premio Biblioteca Breve i a Mèxic, el Premio Sor Juana Inés de la Cruz.

L'autora conversarà amb Joana Bonet sobre la seva nova obra El país de las mujeres (guanyadora del premi La otra orilla 2010)

Una imatge val més que mil paraules...

Si una imatge val més que mil paraules, aleshores quin és el valor de la paraula com a imatge?

Words (2010) de Jacques Khouri a vimeo

"I moltíssimes gràcies"‏

Una bona amiga i seguidora de la Garnatxa ens fa arribar aquest escrit sobre Joan Solà.
Moltíssimes gràcies, Mireia!

"com ja deveu saber, dimecres passat va morir Joan Solà. Poques coses es poden dir que no hagueu sentit ja als telenotícies, als diaris, a la ràdio... Quant al meu record, més que un Premi d'Honor de les lletres catalanes, més que la Creu de Sant Jordi, més que un vicepresident de l'IEC, més que el continuador de l'obra de Fabra, més que l'investigador, el científic, el gramatòleg, el lingüista, el patriota compromès... més que tot això: Joan Solà va ser un d'aquells professors que donen sentit a estudiar Filologia.

Fa més de 10 anys, em va tocar el grup 1 de Llengua III. Era el grup del Solà. No vaig poder assistir a totes les classes... No recordo ara si se'm solapava amb un altra assignatura, perquè jo era una alumna molt responsable i només feia campanes de Literatura moderna... El cas és que el curs següent tenia Sintaxi I, obligatòria, dimarts i dijous de 20.00 a 21.30. Recordo que les classes estaven a petar, tot i l'horari. I recordo també que entràvem a classe amb dubtes per resoldre i en sortíem encara amb més dubtes. Sovint ens posàvem nerviosos, ens enfadàvem. A vegades, les discussions amb 2 col·legues de classe duraven fins a la boca de la L3... "Serveix per" o "serveix per a"? "Ser" o "estar" a la piscina? El cd amb preposició sí o no? Coi! Érem uns impacients i crèiem que la gramàtica era una ciència exacta... I en Solà, quan semblava oferir-nos aquella norma, aquella solució màgica que resolgués l'exercici del "Repaso de sintaxis tradicional" de l'Ignacio Bosque, que evidentment adaptàvem al català, quan semblava que es començava a veure la llum al final del túnel... Pam! Ens sortia amb una nova estructura, genuïna, que es carregava el que per un moment crèiem que corroborava la norma...

Les classes d'en Solà no eren classes habituals. Perquè pensàvem. Això ho vaig entendre anys després. Sí. Aquesta n'era la finalitat: pensar i reflexionar sobre la llengua. Obrir la ment, buscar-ne les contradiccions i les paradoxes, amb rigor, això sí. Entendre que la llengua és un cos viu i que privar-la de flexibilitat és anar-la matant a poc a poc.

L'any passat vaig poder assistir a una lliçó magistral que li van encomanar per a la cloenda del Congrés de Llengua i literatura catalanes, i ens va parlar sobre la llengua literària de Riba, en la traducció de l'Odissea... És el que tenen els genis i és el que tenia en Solà: no li interessava tan sols un aspecte o un registre de la llengua, sinó tot el conjunt... Estudiar la llengua era encarar-la des de la "lingüística més pura i la pragmàtica", que deia ell, "llengua és comunicació i bellesa"... Alguns dels que vau assistir a les seves classes també ho deveu recordar...

En fi, us remeto alguns enllaços que potser us interessen:

- El discurs al Parlament de Catalunya (llegir / veure vídeo)

- L'entrevista a "L'hora del lector"

- Els reculls dels seus articles a l'Avui:

      Parlem-ne. Converses lingüístiques. Barcelona: Proa, 1999

      Plantem cara. Barcelona: La Magrana, 2009

- I el seu darrer article a l'Avui"

 

Mireia Piró Cardoner

Recomanació: Les Balades de François Villon

Les Balades de François Villon

Traducció d'Andreu Subirats

Editorial LaBreu Col·leció Alabatre/poesia

304 pàg.

François Villon (François de Montcorbier o François des Loges , 1431-1463 ?) és un dels grans poetes de la literatura francesa i en opinió de molts el més important del segle XV. D’obra essencialment autobiogràfica, tanmateix la seva vida se’ns presenta plena d’incerteses i llacunes fins al punt que no se sap del cert la data i el lloc de la seva mort. Les últimes notícies que se’n tenen el situen fugint de París a principis de 1463 després d’haver-se-li commutat la pena de mort a la forca per una de deu anys de desterrament. La seva obra no serà coneguda fins el 1489 quan Pierre Levet, un llibreter de París, la publicarà impresa en la que, sens dubte, serà una de les primeres grans manifestacions de l’era Gutemberg. El mite de Villon es comprèn amb escreix si llegim la seva obra bastida amb una sinceritat colpidora i una subjectivitat fora dels cànons literaris de la seva època. La franquesa i la ironia amb que escriu els poemes representa un retaule viu i força versemblant de la societat francesa i parisenca posterior a la Guerra dels Cent Anys, alhora que ens aporta una nova mirada sobre els motius de la cultura clàssica i medieval. Més que un renovador formal de la poesia del seu temps, Villon és un innovador en el tractament dels temes i es mostra descaradament original i iconoclasta respecte tota la tradicció cortesana que el precedeix. Juntament amb Cecco Angioleri i Rutebeuf, se’l considera un dels pares dels “poetes de la misèria” i un clar antecedent dels simbolistes. Rabelais va ser un dels seus primers admiradors i divulgadors, i la seva petja la trobem del cert en Théophile Gautier, Veraline, Rimbaud i Tristan Tzara, entre molts altres.

A Trenc del segle XX, amb l’aparició del cinema, la vida de Villon va ser objecte de nombroses pel·lícules i variacions sobre la seva història i el seu mite, de vegades esbiaixades i excessivament dramàtiques, molt en la corda d’altres personatges històrics garbellats pel romanticisme. Modernament, l’obra de Villon ha estat musicada i interpretada per compositors i músics, entre els quals destaquen Claude Debussy, Fabrizio de André, Georges Brassens, Ovidi Montllor o Jaume Arnella.

L’obra de Villon és essencialmemt autobiogràfica, no podem entendre-la sense la seva biografia i a la inversa, pràcticament tot el que sabem del poeta ho sabem per la seva obra. Aquesta tradicionalment s’ha dividit en quatre apartats: dos poemes llargs, les Lais (320 octosíl·labs) i el Testament (2023 versos, la majoria octosíl·labs), un conjunt de setze poemes anomenat Poésies diverses, i onze balades escrites en argot anomenades Ballades en jargon. Entre les estrofes del Testament, Villon, hi inserí també un conjunt de balades de diversa extensió i metre. L’obra que ara publica LaBreu (Alabatre/poesia) són totes les balades de Villon, que mai no havien estat traduïdes, en la seva totalitat, abans en llengua catalana. S’inclou també un aparat crític i de notes que fan més entenedora la lectura, de vegades fosca i misteriosa, sobretot en les Ballades en jargon (Balades en argot) que mai no havien estat traduïdes ni en català, ni en castellà, ni tenim coneixement que en d’altres llengües romàniques. La llengua d’aquestes últimes balades és d’una singularitat i estranyesa fora de tota convenció, ja que l’autor les escrigué en l’argot de la Coquillerie, un grup de desertors de l’exèrcit que practicava la delinqüència pels voltants de París i Dijon durant el segle XV, i no fou fins al segle XIX que, a partir d’uns documements trobats sobre el macroprocés que es realitzà sobre aquests coquillards, es van poder desxifrar aquestes balades.

La traducció l’ha realitzada el poeta Andreu Subirats (Tortosa,1968) que ja havia publicat anteriorment en la col·lecció Alabatre de poesia de LaBreu edicions el llibre L’ull entorn (2006).

Tapes Variades: Tasticontes al Centre de Barri Bac de Roda del Poblenou

El proper divendres 5 de novembre Imagina ens convida a gaudir amb elles d'una nova sessió de contes per a públic adult, un Tasticontes al Centre de Barri Bac de Roda del Poblenou.

I què és un Tasticontes? Doncs és el resultat de la unió de diversos plaers: dolçor, aromes de tardor, tacte refrescant, la visió, la música de les paraules, però sobretot, els suggeriments a la ment.

Amb Tapes Variades el gaudi passa per un toc d'ironia, unes engrunes d'humor, una mica de salseta surrealista, un pessic de sal murri. Tot de la mà de bons amics com Juan José Millás, Manuel de Pedrolo, Ramon Minoves... i altres que ens acompanyaran en una vetllada ben saborosa.

La sessió començarà a les 22h, i tindrà una durada aproximada de 50 minuts.

El preu d'entrada és de 5eur amb un tastet inclòs.