El Llibreter parla d'El juego del otro. Excel·lent!
Un llibre altre
El juego del otro és un llibre rar. Començaré pel final: no m’explico que el Gotham Handbook de Paul Auster i Sophie Calle no s’hagi publicat sol. I no dic que no gaudeixei de bona companyia amb Enrique Vila-Matas i Jean Echenoz o Paul Klee i Barry Gifford, o que no sigui coherent amb els altres textos, que sí que ho és, però trobo que hauria valgut la pena gaudir-lo a soles. Al Gotham Handbook, Paul Auster imposa quatre regles a Sophie Calle per embellir la seva vida a Nova York, perquè ella sí ho va demanar: somriure constantment, parlar amb desconeguts, oferir menjar i cigarretes als captaires i rodamóns i adoptar un lloc de la ciutat. Malgrat que Sophie Calle esperava una altra mena d’instruccions, les segueix i anota cada dia el resultat de les regles que l’obliguen a modificar la seva conducta durant unes hores al dia:
BALANCE GLOBAL DE LA OPERACIÓN
125 sonrisas dadas por 72 sonrisas recibidas
22 sándwiches aceptados por 10 rechazados
8 cajetillas de tabaco aceptadas, por 0 rechazadas
154 minutos de conversación.
A partir d’aquí podríem dir que el Gotham Handbook recull la incomoditat que provoca en la vida quotidiana la irrupció d’un acte d’aparent generositat gratuïta o l’apropiació inesperada de l’espai públic per algú que intenta deixar-hi la seva empremta, encara que sigui per a millorar-lo, com és el cas de la domesticació d’una cabina telefònica. I des d’aquestes consideracions prèvies podríem especular sobre la necessitat d’afirmació del perfil públic de cadascú enmig del desconcert causat per l’altre quan actua de manera imprevista.
Però tornaré al començament del llibre, al diàleg entre l’autor de «Porque ella no lo pidió» i Jean Echenoz sobre la impostura i l’apropiació en literatura, sobre —com va escriure Roberto Bolaño, que ho va escriure tot— “captar, robar, apropiarse, desviar, romper en mil pedazos la percepción del mundo y reunir esos pedazos en un orden diferente para intentar dar una imagen reconstruída de ese mundo”. Un diàleg estrany per obrir un llibre, encara que el llibre es tituli El juego del otro, perquè el lloc natural d’aquestes pàgines hauria estat un dossier sobre qualsevol dels dos autors, a un suplement cultural o a una revista literària.
Finalment, el subtil joc literari de Barry Gifford sembla reclamar també una altra mena de llibre. La invenció del diari que August Macke no va escriure durant el viatge al nord d’Àfrica on va coincidir amb Paul Klee, que sí va escriure’n un, exigeix les pàgines del catàleg d’una exposició mai feta. Imagino el diari i els esbossos de Paul Klee acarats al diari hipotètic i als esbossos d’August Macke i em resulta inevitable mirar de posar-me en el lloc d’un Barry Gifford que esdevé un August Macke possible tot llegint el Pau Klee que es va escriure a si mateix en el diari i penetrant-hi per descobrir un altre Paul Klee ocult.
El juego del otro consta aparentment de tres parts: un llibre que caldria haver editat sol, un diàleg que podria haver-se publicat en una revista literària o en un suplement cultural i una operació d’especulació dietarística que sembla el text d’un catàleg d’una exposició que malauradament mai no ha existit. La intervenció dels editors a l’hora de concebre un llibre d’aquestes característiques és la quarta part: la invenció d’un llibre juga a ser un altre. Rar i esplèndid.
