Mires les notícies de cultura (als mitjans que encara en tenen), mires la cartellera i et preguntes què deu estar passant. Vull dir que darrerament en repassar l’actualitat literària hi trobes els actes amb motiu dels 50 anys de la mort de Carles Riba; hi trobes El jardí dels cinc arbres, muntatge sobre la poesia de Salvador Espriu a càrrec de Joan Ollé estrenat al Temporada Alta i anunciat al Teatre Nacional de Catalunya per a mitjan novembre; si vas al Lliure hi fan Al cel, oratori de Narcís Comadira a partir dels últims dies de Jacint Verdaguer, dirigit per Xavier Albertí; a l’Ateneu Barcelonès s’hi presenta el sisè volum de l’epistolari de Josep Carner i l’acte serveix per exposar una tria de primeres edicions (si no han estat mai a la biblioteca de l’Ateneu, no se la perdin) i per descobrir una placa a l’entrada del palau Savassona amb la dedicatòria del poeta a aquella casa; a l’Arts Santa Mònica preparen, sota la direcció de Cristina Badosa, un simposi sobre Joan Vinyoli que donarà continuïtat a la jornada celebrada a mitjan del mes de setembre a Begur pels 25 anys de la mort del poeta, i torna la cita anual del Festival de poesia de Sant Cugat (del 21 al 25 d’aquest mes, amb Joan Vergés com a poeta d’honor) i de la Kinzena Poetika de Vilafranca del Penedès (del 19 al 31, enguany sota el lema Sempre hi haurà poesia)...
¿Torna el temps dels versos? Passa fins i tot en àrea de risc, la de la traducció: a la llibreria podran trobar un volum de Poesia eròtica d’Ovidi (coeditat pel Grup 62 i l’Institut Cambó) al costat de les Finestres altes de Philip Larkin, aquest darrer a càrrec dels mateixos valents que anuncien l’assaig Un bàrbar al jardí (LaBreu Edicions, en castellà a Acantilado) de l’immens i desconegut Zbigniew Herbert.
¿Torna, la poesia? De fet no és que torni: la poesia rai (la bona poesia, i la collita catalana del segle XX fou generosa i extraordinària), ella hi és sempre. És l’atenció pública que gira i gira i només s’hi detura de tant en tant, quan abaixen el volum els grans altaveus de la novetat, del que sona, del que es pot explicar en mig minut, del que funciona segur. Però hi ha coses que potser són millors així, «escasas a propósito», com deia Jaime Gil de Biedma.
Babelia
